Pakistan i a Iran no tornaran

Alguns detalls que ens han sobtat d'Iran.

La majoria de cotxes que hi ha son, o be Paykans molt antics, fabricats per la companyia iraniana Iran Khodro, o be models que s'han deixat de construir a Europa, Peugeot 405 i Renault 5 son les estrelles, dels quals Iran ha comprat la maquinaria, per a poder-los fabricar ells mateixos. Donat que tenen una gran quantitat de gas, també s'han dedicat a fabricar cotxes que utilitzen aquest com a combustible.

Tothom a Iran te un mòbil, i no pot estar cinc minuts sense ell. Nokia s'ha apoderat totalment d'aquest mercat, i es difícil veure una Blackberry o iPhone. Els encanta enviar sms en tot moment i provar tot tipus de melodies.

El transport públic mes usat per a viatjar son els autocars. Son models bastant nous i guarnits sense cap mena de pietat. Qui no te una col·lecció de nines penjant del sostre, plena l'autocar de leds que van fent pampallugues. El concepte de "hortera" sembla que no existeix allà.

Que homes i dones vagin separats als autobusos, autocars o taxis, ja ho suposàvem. Ens ha sobtat no veure a les dones resant, quan els homes ho fan contínuament. Serà que ho fan d'amagades. Quan hem aconseguit parlar amb alguna dona, ens hem donat conta que moltes parlen anglès que aprenen a l'escola.

En cap moment hem sentit cap tipus de rebuig per ser europeus, tot el contrari. La majoria d'ells s'interessa per la teva procedència i els agrada passar un rato parlant amb tu. La cosa s'accentua si saben una mica d'anglès. Si els dius que ets de Barcelona, tots et diuen que son del Barça i que els encanta el Messi.

Creuar la frontera d'Iran a Pakistan, es una experiència brutal. Et penses que vens d'un país pobre i realment et dones conta que Iran era meravellós.

Ahir només sortir de la frontera, ens van adreçar a una espècie de barraca (espècie de casa feta amb adoba, es a dir, totxos de fang i palla), on passant entremig de la gent que estava asseguda esperant qui sap què, varem descobrir agradablement, que ens esperaven per a registrar la nostre entrada al Pakistan. Ordenadors DELL no gaire antics i Webcamp Logitech per a poder tenir una bona fotografia de la nostre cara de sorpresa.

Un cop vam acabar aquests tràmits, el paio que ens perseguia per a vendre'ns els bitllets d'autocar cap a Quetta, ens va indicar que teníem que passar per un altre barraca on un cartell senyalava Customers House. Un cop allà, veient que a la gent de davant nostre els registraven les bosses, i nosaltres procedíem a obrir les nostres motxilles, un home ens va preguntar de on érem i seguidament ens va indicar que entréssim a la seva barraca. Allà va agafar les nostres dades i va fer-nos firmar al seu llibre.

Acabat ja tots els tràmits, es varen unir al nostre voltant, l'home que ens volia vendre el bitllet d'autocar i l'altre que ens volia canviar Euros. Vam decidir canviar uns pocs Euros sense sortir molt robats, i amb aquests diners vam poder comprar el bitllet de l'autocar que ens portaria a Quetta. A tot això, ens va cobrar un extra, i ens va fer entrar a un cotxe que junt a dos passatgers mes, ens duria al poble de Taftan, on ens esperava l'autocar que estava a punt de sortir.

Dir que Taftan es un poble, potser es ser generós, ja que un conjunt de barraques amb gallines i altres animals corrent, potser te un altre nom. Tot va ser molt ràpid, l'autocar ja marxava, va ser posar les motxilles dins de l'autocar (estem parlant de un autocar de luxe, ja que la majoria posen l'equipatge al sostre), recollir el bitllet i saltar a l'autocar en marxa, que no volia esperar uns segons mes.

L'autocar ens va sorprendre gratament, tres cadires per fila, en comptes de quatre, una espècie de butaques molt còmodes. La decoració, res a envejar als autocars de Iran, flors penjades de les parets, caixes amb mocadors de paper penjant del sostre, un luxe.

El paisatge que envolta Taftan es desèrtic, així que les petites coses que cridaven la nostre atenció durant el nostre camí eren camells i barraques, algunes amb una espècie de murs, suposem per a guardar el bestiar o les quatre gallines despistades.
Tot i que l'estat de la carretera era bastant dolent, el conductor no tenia problema en accelerar sense pietat. Cada cop que trobàvem un sotrac una mica mes gran del conta, donàvem un bot bastant important. Tot i això, no em va costar adormir-me una estona.

L'Alex em despertava per a dir-me que tothom baixava de l'autocar. Vam decidir baixar i descobrir que era la parada per dinar. Una galleda amb aigua bruta, segurament era neta a primera hora, era aprofitada per els que volien dinar, per a rentar-se les mans. Vam decidir menjar alguna cosa. Com que no trobàvem la carta, vam suposar que el que tothom menjava era la recomanació del xef, es a dir, arròs i carn. Es veu que no s'utilitzen coberts per a menjar, quin sentit te, si t'has pogut rentar les mans a la famosa galleda.

Després d'aquesta parada en vam fer alguna mes per a que poguessin sortir a resar una estona bona part de l'autocar, conductor inclòs i alguna altre parada per a que els soldats entressin a fer-nos una visita. L'Alex va decidir preguntar en una de les parades a on eren els serveis, i l'hi van respondre amb un Everywhere.

De les poques coses que havíem llegit sobre Pakistan, era que no féssim ostentació, ja que son bastant pobres i pots sortir malparat. Doncs dit i fet, a mig camí havíem decidit que aniríem a l'hotel de cinc estrelles de Quetta, per a celebrar que havíem abandonat Iran vius. L'únic problema, era que l'Alex ja s'havia encarregat de dir a mig autocar on dormiríem aquella nit.

Un cop a Quetta, i després de que un bon home ens recomanés no anar al luxós hotel, vam decidir agafar un Rickshaw que ens hi portés. Un cop a l'entrada de l'hotel, vam tenir que passar fins a tres controls de seguretat, tots amb les seves corresponents armes. Semblava que estàvem entrant a la presó. Va tenir que passar les bosses dos cops per a diferents controls d'equipatge.

L'hotel Serena, es el mes luxós de la ciutat, amb piscina, pistes de tenis i el seu propi spa. Fins avui ens han tractat com si fóssim reis, preocupant-se en tot moment de si ens faltava qualsevol cosa. El bufet costa uns 9 euros, entenem que caríssim per a molts ciutadans de Quetta. Demà ens toca abandonar aquest luxes per a tornar a carregar la motxilla i visitar els hotelets de torn. Hem intentat preguntar al recepcionista que es pot veure de la ciutat, que anirem amb taxi o caminant i no ha estat capaç d'entendre que no volem agafar un cotxe amb xofer per a que ens passegi, segurament no som els client habituals.

Això es tot per avui :).