IRAN!!!!!!

Estem a un local Irani que tenen internet, pero sembla que els accents i altres simbols, son molt demanar.

No cal destacar gaire del torneig de Magic de diumenge, fora de que l'Alex va aconseguir una meritoria dotzena possicio. Quan varem acabar de jugar, vam sopar, i corrents a dormir. Teniem que recuperar totes les hores perdudes de son.
Dilluns, vam comprar els bitllets cap a Igdir, prop de la frontera amb Iran. Ens quedaven 2 hores, i vam aprofitar per anar a veure el mausoleu de Ataturk, com ens havia recomenat la Marta a l'ultim post. La veritat es que valia la pena.

L'estacio d'autobusos de Ankara es gegantesca, al igual que la de Istanbul. El nostre autocar sortia a les 13:00 amb arribada a desti a les 10:00. El trajecte semblava bastant llarg, pero va ser entretingut:
Venedors entrant a cada parada, a vendre coses versemblants, cal destacar un que va entrar, va deixar un paquet de xiclets amb una nota a cada seient, i quan va arribar a nosaltres, en va deixar un sobre la tauleta de l'Alex i va marxar, ell, emocionat, va preocupar-se de perque no me n'havia dat un a mi. Al cap de uns minuts, tornava el noi..
Tambe hi havia varios nens petits que ens van deleitar tot el trajecte amb boniques melodies. El nostre vei, tambe va decidir fer-nos gaudir dels seus "ronquids". A tot aixo, el conductor va decidir que veiessim tota la emeroteca de "culebrons" turks, cap desperdici. A mig cami, tambe va entrar un soldat per fer la rutinaria inspeccio de passaports.
Com l'angles dels conductors era nul, cada parada miravem d'endivinar el temps de durada, per intentar dinar o sopar quelcom. Tot el que vam aconseguir, es descobrir que half time volia dir mitja hora. Ja haviem passat el dinar amb una bossa de patates, pero vam poder sopar prou be.

Pel mati vam poder disfrutar de un paissatge espectacular, rodejats de montanyes nevades a tots costats, realment precios. Un cop vam arribar a l'estacio de busos de Igrid, un minibus ens va dur fins a un descampat on un altre minibus ens tenia que apropar a Iran. Els minibusos a Turkia, al igual que els d'Albania, cumpleixen dos requisits, portar el vidre trencat, suposem com a demostracio de la pericia del conductor i tenir els cinturons de seguretat per quan s'apropa un control de policia. Aquest segon minibus, que entenem que l'hi diuen minibus, perque hi posen quinze persones, pero que te tot l'aspecte de una simple furgoneta, ens va dur a un poble prop de la frontera, no avans, parant a un control militar, a on una tanqueta i un jeep amb una bonica metralleta, imposaven el seu respecte. El paissatge era tambe espectacular.

Un cop al poble, despres de preguntar al conductor per anar a Iran, i rebre una resposta de: "go east", vam decidir fer cas a un nen i suposem que el seu amic, d'utilitzar el seu cotxe com a taxi fins a la frontera. Un cop a la frontera, el cotxe del nostre amic conductor va decidir explotar, i va comensar a treure fum per tots costats.
L'Alex va fer un amic rapidament a la frontera, que ens va dir que ens faria el millor canvi de divisa, que ens explicaria tot el que necessitavem saber i tota la pesca, i tot, per la nostre cara bonica, i perque erem molt guapos. Despres de canviar una part dels nostres euros amb ell, i creuar la frontera (Es curios el cartell amb angles que posa: WEL COME TO IRAN), vam descobrir que l'amic de l'Alex no ens havia fet el millor canvi precissament, pero aixo ja va be, per a curtir-nos en la batalla.

A Iran hem agafat un autocar des de Bazargan fins a Mako. Hem dinat i estem esperant per agafar un autocar que ens porti a Teheran directament, surt a les 17:30.

PD: Al torneig erem dotze persones.