Istanbul

La nostre missió dimarts, era trobar un hostal barat on poder dormir tres dies. Aquest cop era l'Alex quí tenia que negociar. Objectius: barat, amb wifi, amb bany i poc mes. La idea era regatejar una mica a cada lloc, comparar varios hostals, no teniem pressa, així que podiem gastar bona part del matí voltant. Així que arribem al primer hostal, ens donen un preu bastant elevat, ens diuen que la Wifi no arriba a l'habitació, i 'Alex sense dubtar: ENS QUEDEM AQUÍ!!
Després de descobrir que era el final del Ramadan i estaven de festa, així que l'embaixada Iraní estava tancada, vam decidir veure Istanbul. Teniem tres dies per endavant.
Istanbul es una ciutat per on es pot caminar, s'arriba ràpidament d'un lloc a l'altre. Si ets prop del centre turístic, els preus son bastant europeus.
L'Alex, va tenir la brillant idea de preguntar al noi de l'hostal, que com es podien fer petits excursions a diferents llocs de Turkia, ja que teniem uns dies. Casualment, ens va indicar que ell tenia un amic de una agència de viatges que ens faria els millor preus i que era de tota confiança. L'Alex no parava de donar les gràcies per haver tingut tanta sort. Hores mes tard, encara no s'havia donat conta que a tots llocs ens feien els millors preus i erem la gent mes simpàtica que mai havien conegut.
A tot això, cal fer un esment a les "punyalades" que es dedica a fer l'Alex a els nostres contactes.
El seu contacte a Pakistan, un tal Zulfakir, que ens havia aconseguit estància per aquelles contrades, ha sigut traït i abandonat després d'aprofitar la reserva per a treure el visat de Pakistan, amb un simple email donant gràcies pels serveis i desitjant-li bona sort.
L'amic del nostre hosteler, sembla que també rebrà una ganivetada, després d'haver-nos preparat un tour per Turquia amb tot "lujo" de detalls, explicant la hora de sortida de cada bus, els millors hostals, on menjar, contactes a cada ciutat.
El Jacob, el meu contacte a Iran, que ens havia preparat un meravellòs tour per Iran, i que ens havia ajudat a agafar el visat Iraní, també ha estat descartat per l'Alex, això si, amb un email d'agraïment que posa algo així com: "Thank you for your fish".
Buenu, deixant apart aquesta serie de traicions i ganivetades que s'han produït, segueixo amb el viatge.
Dimarts per la nit, després de sopar, l'Alex va decidir anar a comprar uns dolços típics de la zona. Després de repetit-li el botiguer, que un dels pastissets que escollia, portava mes de una semana aborrit a la safata, l'Alex va aconseguir fer-se amb ell. Sembla que no el va disfrutar gaire.
Dimecres finalment, varem aconseguir anar a l'embaixada Iraní. Vam entregar els papers que ensvaren demanar, vam pagar 60€!! per cap, i ens van dir que el dia següent tindriem els visats. Després varem seguir visitant la ciutat. El gran Bazar ens va durar cinc minuts. Tot plé de turistes, samarretes del Messi i el Ronaldo, làmpares, plats i quatre coses mes, això si, multiplicat per 100000.
Per la nit varem sopar prop de l'hostal, l'Alex es va fer amic de un dels propietaris. L'Alex te un petit problema, com que es fa amic de quí vol ser amic seu, i a Istanbul tothom diu ser amic teu, tothom parla castellà, i tothom diu que ets una bellíssima persona, doncs podeu imaginar.
L'altre proplema es que, com ja vaig explicar, no sap ni dissimular ni dir no. Quan passem per un aparador, apareixen dotze turcs de sota les catifes, diuen una paraula amb castellà, veuen la cara de sorpresa de l'Alex i ja el tenen on el volien. Espero que mica a mica aprengui a fer cara de poker.
Ara anirem a l'embaixada de Iran a pels visats i després a veure si queda quelcom que veure a aquesta turística ciutat.

Fins ara.