Katmandú

El dilluns 19 tocava agafar un autocar cap a Katmandú. El que no sabíem es que aquest era exclusiu per a turistes, i tampoc sabíem que érem els que menys havíem pagat de tots. Per variar els pitjors seients de tots, un no pot deixar negociar les condicions a l’esqueleto.

El trajecte va anar prou be, cap accident que destacar a la carretera. Vam parar a dinar a un restaurant de carretera, el qual va escandalitzar a una catalana que havíem conegut al ràfting, simplement perquè valien els plats 10 cèntims d’euro mes del que ella solia pagar. Després no entenem perquè ens diuen rates.

Després de tres hores vam arribar a Katmandú. Ciutat gegant que s’ha anat escampant cap a tots costats sense pietat, amb una contaminació terrorífica, porqueria per tots costats. Realment ens va semblar una ciutat casi al nivell de Delhi. Arribada a la parada de busos, i caminar cap el barri on son tots els turistes, el Thamel. Allà ens vam dirigir a l’agència que suposadament ens estava tramitant els visats per el Tibet, vam emplenar els papers que necessitaven, evidentment no havien fet res encara, i vam marxar cap el hotel, ja que les condicions que ens deien no eren les pactades i el que remenava les cireres no hi era en aquell moment.

El nostre hotel era casi a les afores d’aquest barri, i realment era potser el pitjor dels hotels que havíem trobat. Segueixo pensant que un no pot deixar negociar a l’Alex. Vam deixar les coses i vam anar a passejar per els carrers del Thamel per a fer temps. Tots els venedors de la zona van amb el ganivet entre les dents, si no regatejes molt molt molt molt, ets home mort. Quan ja ens n’haviem afartat ens varem dirigir cap a l’agència.

Seré ràpid explicant l’episodi de l’agència, ja que l’Ali Babá ens va estafar de tal manera, que encara ens fa mal. Te una colla de 40 lladres que es dediquen a estafar als pobres turistes per tot el Nepal. Va estar a punt de d’encolomar-nos una visita per la ciutat de un dia per casi 100 euros. No explicaré el que ens va estafar per fer el viatge al Tibet, no cal.. Això si, ens va encolomar un treking de tres dies a les afores de Katmandú.

El dimarts 20 el teníem per nosaltres, l’Alex va decidir avançar-se i anar a esmorzar uns croissants de xocolata que feien a una pastisseria del Thamel. Quan vaig arribar jo, l’esqueleto ja havia invitat a quatre persones!!!! Ja només quedaven dos nois sorpresos de la bondat de l’Alex. Aquests l’hi havien explicat la història de que estaven a una acadèmia de dibuix, i evidentment, seguidament vam anar a veure la seva acadèmia, que era una simple botiga de dibuix, on el seu “mestre” va intentar encolomar-nos algun que altre dibuix a preus bastant exagerats. Per sort l’Alex no portava gaires diners i vam poder sortir sants i estalvis.

Vam visitar el temple dels micos i algun altre indret i aviat ens vam cansar.

El dimecres 21 tocava començar un treking de 3 dies. Varem pujar 22 kilómetres fins arribar a una espècie de “hotelets”, que suposadament tenien una vista espectacular però els núvols no ens permetien veure res. Llestos de nosaltres, l’Alex duia només uns pantalons curts i jo res d’abric i va començar a fer un fred increïble. El propietari de la pensió que vam escollir era molt simpàtic però tenia un riure que feia por, era realment entranyable. Vam conèixer a la pensió gent bastant curiosa, un danès que parlava castellà ja que havia estat un temps a sud Amèrica. També una parella d’holandesos i un italià que vivia a Goa però que parlava castellà ja que havia estat tres anys a Ibiza, feia por. Vist el fred que feia, i ho avorrit que ens semblava arribar a un lloc a les 13:00 i esperar a l’hora de sopar sense fer res, ja havíem decidit retallar un dia el nostre treking.

El sopar va estar bastant genuí, sense llum, amb espelmes, i amb la companyia de tots els que havíem conegut. Vam estar discutint qui tenia les muntanyes mes baixes. El danès deia que la muntanya mes gran de Dinamarca era la Sky Mountain, de vora 140 metres i els holandesos una muntanya de prop de 90 metres. També els nostres guies es dedicaven a menjar l’arròs amb les mans. Quan els van preguntar el perquè, van dir que tenia un gust diferent, i realment ens van treure de dubte...

Avui ens hem acomiadat dels nostres amics i del propietari de la pensió i hem començat a baixar cap algun lloc on poguéssim agafar un autocar o taxi cap a Katmandú. Ho pitjor ha estat l’autocar que hem agafat. Ens hem pujat a la teulada ja que estava ple. Mai havíem patit tant. Baixàvem per unes pendents bastant brutals i el nostre conductor ha decidit fer una carrera amb l’atuocar que ens seguia. L’Alex i jo ens volíem morir.

Finalment hem agafat un altre autocar que ens ha dut a Katmandú, encara tremolem.